Palau de Mar

Una Reial Ordre del 3 de març de 1818 autoritzava la construcció d'unes estructures al port que permetessin facilitar i abaratir el tractament de mercaderies provinents de l'estranger. Aquesta disposició topà amb l'oposició del Gremi de Fabricants de la ciutat, que ho considerava un atac als seus interessos. No és fins al 1827 que els comerciants, amb el suport de la Junta de Comerç, aconsegueixen vèncer les reticències dels fabricants i una nova Reial Ordre disposa la creació d'un dipòsit comercial a Barcelona. Finalment el mes d'agost del 1831, la Junta de Comerç decideix situar (per mitjà d'un contracte de lloguer amb el Real Patrimoni), els magatzems a l'andana baixa del Moll Vell.

Poc temps després de l'adquisició del terreny, es construeixen les primeres instal·lacions, davant de la platja del Portal de Mar i sota la direcció de Josep Oriol Mestres. Aquestes dependències no van trigar en ser insuficients, fet que condicionà la construcció d'un nous Magatzems Generals de Dipòsit (Crèdit i Docks) a l'avinguda d'Icària, projectats per Elies Rogent al 1874 i comunicats amb el port a través d'una via fèrria.

Els avanços en matèria de navegació i comerç (amb embarcacions de més eslora i més calat) i la pressió empresarial que demanava una reducció de les estades a port i més rapidesa en les operacions de càrrega i descàrrega, van propiciar un nou replantejament del sistema portuari fins llavors considerat deficitari amb relació a les expectatives de comerç de l'època.

El 1868, amb la voluntat de fer front a les noves necessitats, es constitueix la Junta d'Obres del Port de Barcelona. Maurici Garrán, director d'aquesta entre el 1868 i el 1881, va dir, en una conferència a l'Ateneu Barcelonès el 1877, quins eren els objectius principals de la reforma portuària: "No basta tener un puerto donde fondear los barcos, es preciso tener donde descargar las mercancías. No basta al comercio la seguridad de los buques; necesita dársenas, muelles espaciosos y medios adecuados para cargarlos, descargarlos y carenarlos; y casi inútil sería lo primero si lo segundo no se alcanzase. El demorar un solo día el proporcionar los medios que facilitan la carga, descarga, depósito, reconocimiento, almacenaje y transporte de las mercancías, es perjudicar evidentemente los intereses del país." 

Maurici Garrán va ser l'encarregat de projectar el nou magatzem del Port; A l'arxiu històric de l'Autoritat Portuària de Barcelona, es conserva el projecte original de l'edifici per a Dipòsit Comercial signat per Garrán l'1 de març de 1881, com cap i director de les obres. Amb tot, l'oobra s'ha atribuït a l'arquitecte Elies Rogent.

La memòria descriptiva del projecte cita que, segons la distribució general dels terrenys de la zona marítima efectuada d'acord amb la Reial Ordre de 20 d'octubre de 1872, al moll de la Platja dels Pescadors "...se proyecta un extenso solar para el establecimiento de un espacioso almacén (...) que será muy ventajoso para la colocación de aquellas mercancías (...) que no hayan de entrar en la ciudad o no se destinen al consumo interior. Colocado el edificio de esta manera las mercancías pasan directamente de las barcas a los almacenes y desde estos a aquellos con la mayor economía."

L'objectiu era acollir mercaderies que havien de ser reembarcades, fet que exigia disposar d'unes certes facilitats tècniques i estructurals que van ser plasmades al nou edifici. Aquesta necessitat de facilitar la càrrega i la descàrrega van condicionar la construcció de l'edifici a primera línia de costa tot seguint els models dels grans dipòsits comercials d'Anglaterra.

La construcció dels fonaments es va iniciar l'any 1885, el 17 de desembre de 1894 s'adjudica l'obra a la societat "Material para ferrocarriles y construcciones" i va quedar enllestit el 31 de maig de 1900.  

Al llarg de la seva història, l'edifici ha tingut diversos usos, ja que no es va fer servir mai com a dipòsit comercial, probablement perquè quedava molt allunyat de la boca del port, disposava de més d'una planta -que complicava la feina en relació a les construccions de planta baixa- i per l'alt cost del seu manteniment. Es per aquest motiu que durant un temps va ser quarter de carrabiners. Posteriorment l'edifici va entrar en un període d'inactivitat i abandonament i va estar a punt d'ederrocar-se -com es va fer amb els antics rafals del moll de la Barceloneta. Finalment, però, amb motiu de la celebració dels Jocs Olímpics a Barcelona l'any 1992, l'edifici va ser objecte d'una sèrie de reformes a càrrec dels arquitectes Joan Arias i Joan Solà per tal de donar-li un ús administratiu. Una part de l'edifici va quedar ocupada per les oficines del Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya i alguns dels baixos es van adequar com restaurants. Però la decisió més important arriba en juliol de 1993, quan el Govern de la Generalitat prengué l'acord de posar en marxa el projecte del Museu d'Història de Catalunya.

El projecte de rehabilitació de l'edifici el fet d'adaptar-ho com a museu és obra dels arquitectes Josep Benedicto i Rovira i Agustí Mateos Duch, els quals van proposar aprofitar les quatre plantes del conjunt i construir un nou pis on es localitza avui dia la cafeteria i la terrassa del museu. S'aprofita el pati -element vertebrador del conjunt- es va crear un gran espai buit al centre mateix de l'edifici, per fer-lo menys feixuc i, alhora, per articular la circulació vertical dins de l'edifici i es realitzen nous tancaments de cristall que permetin mantenir la relació de l'espai central amb el port.