Us convidem a  un viatge al cor dels comerços amb història de la Barceloneta que formen part del patrimoni comercial i que contenen retalls d'història, anècdotes i curiositats. Botigues i restaurants que han superat el relleu generacional o han mantingut al llarg del temps intacte l’esperit d’aquestes botigues.

• 1. Els origens i les barraques comercials
• 2. Més que gent de mar
• 3. Fabricat a la Barceloneta
• 4. L'oci i els banys
• 5. Cuina amb ànima marinera
• 6. Evolució del comerç
• 7. Comerç de futur

1. Els orígens i les barraques comercials

Pels volts de 1749 un artesà anomenat Francisco Elias, mestre cerer, demanà permís per edificar a la platja dues cabanes de maó. El permís va ser concedit per el capità general tot comptant que aquests nous edificis podrien ser el model per a tots els que es podrien construir després al futur barri de la platja. Finalment aquest intent d’Elies va fracassar doncs els locals van resultar tant baixos i poc còmodes que no es van considerar aptes per ser imitats per la resta d’edificis a construir.

Els següents treballs de la futura Barceloneta portaren a la desaparició de les barraques existents, moltes d’elles comercials, per  anivellar el terreny. Tot i l’oposició inicial dels comerciants instal·lats els administradors de rendes com Domingo Fernández del Monte i Domingo Álvarez de Secada, donen exemple essent els primers a deixar demolir les barraques que venien vi per compta de la Reial Hisenda. Altres afectats, com Ventura Milans, cognom d’una de les nissagues de comerciants més conegudes, i més gent del comerç segueixen el seu exemple i així van anar desapareixent en pocs mesos les barraques comercials i d’oficis.

Al febrer de 1753 Miguel Guzmán, Marquès de la Mina, dona llum verda a la primera pedra del seu anhelat projecte de creació del barri de la Barceloneta. La història diu que el 3 de febrer de 1753 Domingo Fernández del Monte, l’administrador de rendes, va col·locar la pedra fundacional de la primera de les tres cases que va fer construir la Reial Hisenda a la Barceloneta. L'administrador va construir l’edifici com a model, aquest si va ser acceptat, per a totes les altres i a la part exterior de l'edifici es podria llegir inscrit a la pedra:

A LA FORMACION DE ESTE PUEBLO SE DIO PRINSIPIO EN 3 DE FEBRERO DE 1753.

Gran part dels afectats de l’enderroc de barraques de la platja, que tenien en moltes ocasions us comercial o de magatzem, sol·liciten el permís per a edificar al nou barri. La construcció de la Barceloneta suposa la privatització d’uns terrenys que, inicialment, eren propietat de la corona, per tant eren públics. Els solars que es demanen es concedeixen en lliure i franc alou, i exempts de cens, contribució al cadastre i de lluïsme (dret que es paga al senyor per un domini directe de les terres).

Dos anys després la urbanització del barri ja es troba molt avançada i s’incideix molt en que no manquin locals que donin servei a necessitats  militars i de la hisenda del rei, tant és així que en aquesta Barceloneta fundacional trobem diferents  casernes  per allotjar a les dotacions de l’exèrcit i grans locals per als dipòsits d’hisenda com els molins i el magatzem de sal ubicat al carrer que encara avui conserva el nom d’aquest producte. 

Originàriament les barraques  enteses com a  espais de treball de diferents gremis de mar van tenir un lloc al sorral de la platja per guardar els seus estris i treballar a l’aire lliure. Un cop comença la  construcció del nou barri  la proximitat del Port, la seva ubicació fora muralles, el tipus constructiu barroc i la instal·lació de dues casernes de soldats, seran els factors claus per determinar el tipus de població que s’instal·la, els  oficis a que es dediquen i en la creació d’un caràcter i aspecte diferent al resta de la ciutat.

2. Més que gent de mar

La Barceloneta creix sense pausa i aviat s’omple de tota mena de magatzems  amb productes d’arreu del món. Donat que es un barri que es troba fora muralles aviat es fa indiscutible la importància de ser autosuficients en productes de primera necessitat. A les plantes baixes de les cases tradicionals de planta i primer pis, moltes vegades on també trobem l’habitatge del comerciant, i s’instal·len sobretot magatzems d’articles  bàsics per garantir el consum de queviures.

El cronista  Diego Alejandro Gálvez  al 1755 afirma que a la plaça de la Barceloneta: trobem l’hosteria més maca i proveïda d’ Europa. Els dies de festa els veïns  van a berenar i encara que hi hagi  50 persones, en un quart d hora tenen preparat un gran banquet. El barri des dels inicis, segons aquest cronista, comptava amb  confiteries, tabernes, botigues, escola, metge, cirurgià,farmàcia i tot el necessari per ser un poble autosuficient.

Al 1792 destaquen les ofertes de productes arribats de tot el món  del magatzem de Pedro Stirleng així com les referències a variades tabernes i cases de menjars. D’altra banda el fet de ser un barri marítim i la seva connexió amb el Port afavoreixen el creixement d’ activitats i usos artesans relacionats amb el port, la pesca i el mar. 

Així els magatzems d’efectes navals o provisions per a vaixells es desenvolupen ràpidament. Aquestes botigues ofereixen tot tipus de serveis pel parament dels vaixells com cordes, pintures, veles, cables, ancores i fins tot aparells de precisió. Com la botiga de Francesc Canna fundada cap a 1760 que venia des de fanals a brúixoles.

Cap a 1791 comencen a sorgir un tot un seguit de petites drassanes que s’acabarien fent fortes al S.XIX fundant veritables nissagues de constructors com  els Missé o els Cardona.Donat que els espais eren sovint molt petits les construccions més grans es finalitzaven fora dels tallers, i a mesura que creixen les activitats els carrers i la platja s’acaben convertint en espais vius on les gents de mar, pescadors i els obradors feien la seva feina a l’aire lliure.

La Barceloneta a banda de les Drassanes i les reparacions de vaixells acull també a navegants de tot el món que desembarquen al Port, i que han de fer nit al barri, això comporta que cap a 1795 hi ha un gran increment de fondes i hostals i en menor mesura dels cafès, per acollir a tots els visitants que demanen aquests servei. 

Tanmateix el moviment portuari es reflecteix al comerç de l’època. Al moll o a la platja es venien tota mena de mercaderies, com si d’un dipòsit franc es tractés,  i es podien trobar mantegues, licors així com brodats, perfums o teles arribades d’arreu del món.

3. Fabricat a la Barceloneta

Al S. XIX el barri continua veient augmentar la seva població sota els auspicis d’una industrialització emergent. La facilitat de les  comunicacions per la proximitat del Port i el Ferrocarril, així com el fet de trobar-se fora muralles, que ajuda a eludir la prohibició d’instal·lar indústria perillosa, fan del barri mariner un lloc idoni  on ubicar  les indústries. Així  trobem grans empreses com la Nueva Vulcano, la Maquinista Terrestre i Marítima, Catalana de Gas  i també més modestes en els seus inicis com la Farga Lacambra o els Tallers Escuder, famós per fabricar  les primeres màquines de cosir.

Nombrosos industrials no dubtaran a traslladar les seves fàbriques a espais més amplis però en ocasions mantindran el despatx de venda o magatzem a la Barceloneta. Moltes vegades va ser habitual la convivència de l’ administració de la Companyia, el magatzem per a la venda al major dels seus productes, i un elegant despatx  per la venda al detall, també eren habituals les  sucursals si tenien molt d’èxit els productes fabricats.

Perfums, licors , farina, galetes per a vaixell, o instruments d’ astronomia de la fàbrica i magatzem de José Rosell foren alguns dels molts productes sorgits del nostre paisatge industrial, mercaderies que tenien en moltes ocasions gravat el nom de la Barceloneta com el lloc de la seva fabricació.

Paral·lelament a la prosperitat del sector industrial sorgeix el cooperativisme que també genera un moviment comercial alternatiu. Entitats pioneres, com per exemple  la Cooperativa Obrera la Fraternitat, tenien una botiga pels socis i arribaren fins i tot a crear la seva pròpia moneda per fer les transaccions comercials.

4. L’oci i els banys

La pujança industrial marca també l’inici de la decadència de les antigues drassanes i de les fondes que donaven servei als mariners que arriben al Port que, amb l’obertura del Portal de la Pau i la desaparició posterior de les muralles, ja no necessiten fer nit a la Barceloneta.

En iniciar-se el S.XIX molts havien apostat pels establiments de banys, els primers en instal·lar-se havien estat els de Can Soler i l’èxit va ser tal que aprofitant la temporada d’estiu els propis encarregats de les drassanes oferien instal·lacions de serveis per als banyistes que es desmuntaven amb l’arribada de les temperatures baixes.   La presentació d’aquest establiments no era gaire valorada fins arribar a la construcció al 1872 dels Banys Orientals,  que deixà en evidència que si la resta d’establiments volien competir en serveis  havien de millorar les seves instal·lacions. Altres banys que van adquirir gran renom a l’època van ser els de l’Astillero, San Miguel o San Sebatián.

Ja al S.XX aquests espais també fomentarien la pràctica d’esports marítims i els clubs de natació formen als millors nedadors i fins i tot generen disciplines de competició marítima pròpies com les regates de patí a vela català.

5. Cuina amb ànima marinera

A mesura que la Barceloneta s’engrandeix i s’hi munten noves i poderoses industries, augmenta, aquesta mena d’establiments, amb més proporció els cafès que les posades o fondes, la qual cosa s’explica perquè amb la facilitat de comunicacions amb la ciutat i l’obertura del Portal de la Pau i del seu embarcador, ja no hi havia necessitat, per a molts, de fer nit a la barriada. En 1799 al carrer  Mariners ja funcionaba el Café de la Fuente. Y al gener de 1802 se establí el Café del Aguila Imperial front la Riba.  

 Fins a l’any 1860 podem fer constar els següents cafès triats entre els més concorreguts: Àfrica, carrer de la Concòrdia. Armonía, al carrer de Sant Joan. Los Amigos, al carrer de Sant Ferran.

Cometa, al Passeig Nacional, Filarmónico nuevo, al carrer de la Concòrdia, Habana, al carrer de Sant Antoni. Leon de oro, al carrer Major. Navegantes, al carrer de Sant Elm, Nin al carrer de Sant Miquel, Cafè del Puerto, carrer de Sant Joan, Villa de Madrid, carrer del Judici i Café de Puerta del Sol, en lloc que no havem pogut determinar. En la majoria d’aquest cafès es servia també menjar i el del Puerto es va convertir en cafè cantant on es plaguejava pel broc gros, i es representaven varietats i passos de comèdia amb acompanyament de danses i tonadilles. 

El nombre de tavernes era cada cop mes gran que en el susdit any 1860 havia trenta-cinc, on també es cuinava o s’hi servien escabetxos i sofregits, a les qual calia afegir a l’estiu la infinitat de barraques de menjar i beure, especialment les orxateries que s’hi instal·laven, a la platja. Amb el S.XX la restauració comença a adquirir gran ressò. La Faluga, Can Joanet, La Siempreviva o Can Tipa en son alguns exemples.

El caire pescador del barri és aprofitat per  un espai gastronòmic que cada cop té més èxit, es tracta dels berenadors. Aquest sector s’afegeix a la restauració ja existent al llavors anomenat Passeig Nacional i als les cases de menjars per obrers de l’interior del barri amb gran acceptació.

Els berenadors de la platja eren petits espais que, a principis del S.XX, oferien cuina de pescador amb peix fresc arribat a la platja. Als seus inicis eren instal·lacions estacionals de fusta per aprofitar  la temporada de platja i  cap 1940 ja hi ha constància que es comencen reobrir per fer-se un lloc estable en l’espai gastronòmic de la ciutat sota el sobrenom dels “chiringuitos”ja als anys 60.  Els anys 60 i 70 marcaran un canvi i els plats mariners i de cullera obriran pas a fenomen de les tapes que tindran el seu màxim exponent amb la bomba de la Barceloneta i les braves entre d’altres. 

La davallada industrial propicia el creixement de l’espai gastronòmic basat en les receptes marineres de la cuina tradicional però també s’imposa un fenomen que s’inicià caps els anys 60 el dels locals especialitzats en tapes.

Els anys 90 marcaran la desaparició dels xiringuitos i els espais propers com el Palau de Mar prenen el relleu de la tradició gastronòmica.

6. Evolució del comerç

Fins finals de SXIX el barri mariner és un espai on tradicionalment es comprava i es venia al carrer tota mena de productes  i comptava amb un mercat a la plaça de la Font que encara era a l’aire lliure.

Al 1884 s’inaugurà  per fi un Mercat cobert construït per una de les empreses capdavanteres del moment la Maquinista Terreste i Marítima.

L’evolució del  petit comerç serà imparable adaptant-se a la demanda i queda recollida la les guies que es publiquen  esparters, tonelers revenedors, semolers, sastres sabaters...poblen el comerç fins a finals del SXIX.

Ja al segle xx pels volts dels anys 30 hi havia un amplia activitat on es barrejava el petit comerç, els magatzems navals i les industries amb despatx de vendes. La guerra civil suposarà  un trencament amb la dinàmica comercial.

La postguerra va ser una etapa poc propicia per a l’ activitat comercial (fins a al 1952 perdurà  la cartilla de racionament). Els 50 marcaran el canvi i el creixement poblacional i les demandes acaben per liberalitzar l’oferta.Es un moment clau pel desenvolupament dels  petits establiments especialitzats  que veuran un moment de bonança fins els anys  60 moment en que començaran a sorgir els  grans magatzems.

A partir de 1970 es mantenen essencialment els productes d’us quotidià, especialment l’alimentació. En aquets anys també comença a esborrar-se tot el passat industrial i dels establiments lligats a l’activitat marítima només restant una petita representació de botigues relacionats amb els articles de pesca i els efectes navals i pintures.

Proliferaren les botigues d’electrodomèstics  a la zona dels porxos del port i amb respecte als productes alimentaris, les botigues de queviures tradicionals aniran deixant pas a l’estil supermercat començant a vendre d’altre forma.

Després d’una època daurada amb la demolició dels “chiringuitos” i de la major part de les cases de banys, a finals dels 80, la Barceloneta que havia contingut una història social i comercial molt intensa es veu abocada a reinventar-se comercialment un cop més. Els  80 son el moment d’ entrada del concepte dels espais multivenda com  la Cope obriran la porta a grans cadenes com a màxims exponents alimentaris.

La dècada dels 90 l’ús massiu del vehicle  privat afavoreix l’accés als grans espais comercials externs. La Barceloneta comercial sorgida després de les transformacions que van generar el Jocs Olímpics de 1992 encara conserva dins el moll de pescadors la llotja i l’esperit mariner que sempre l’ha identificat. Tot i així comença a perdre teixit comercial  mentre  aconsegueix mantenir un ampli ventall de gastronomia tradicional coneguda arreu del món.

7. Comerç de futur

Al S.XXI a nivell comercial s’aposta pel modern edifici del  Mercat amb intenció que sigui l’ eix vertebrador del comerç interior.

 

El petit comerç, el més pròxim, que històricament s’ha adaptat  per donar servei per igual tant als veïns com a soldats de les casernes, mariners arribats de tot el mon o  obrers  que treballaven a la seva industria, entra en crisi amb l’arribada d’internet i té el repte de renovar-se per atendre totes aquelles demandes que porten els nous temps.

Les botigues que sobreviuen conjuguen tradició i atenció online i personalitzada, tant a veïns com a visitants, oferint els productes més demandats i atractius, com sempre s’ha fet.  El centre neuralgic del petit comerç és manté a l’entorn del Mercat mentre que la gastronomia i l’oci es troba més activa i cambiant als diferents Passeigs tot aprofitant la proximitat i l’atracció del Port i del mar.